Crònica duatló de Fos (Per Víctor)

Este cap de setmana he viscut una d'eixes experiències que donen sentit a les hores de sofriment i entrenament que un triatleta (i tot el seu entorn) pateixen al llarg de l'any.

Acompanyat per Juanet, Raúl, Raquel (la gran Raquel), Jose i Ferran, així com les nostres "supporters" (amb pancartes i cotxe de recolzament inclós...), he tingut la sort de finalitzar un dels duatlons més durs i més bonics del món, com és el Duathlon Internacional de Fos - Haute Vallée de la Garonne.

Tot començava el divendres amb un llarguíssim viatge en cotxe per tal d'arribar a Binos (un llogaret a 14 km de l'eixida en Fos), on Raul i Juanet, ens havien preparat una impressionant casa d'uns amics de la seua família.

El dissabte, ens alçàrem i decidírem fer una eixideta en bici per tal d'activar les cames. Anàrem fins a la zona d'eixida i tornàrem. En total uns 30 km. que ja ens varen avisar que la zona era realment dura, doncs per a tornar a la casa, havíem de pujar uns 2 km de rampes per damunt del 10% (feia anys que no alenava d'eixa manera... jejejeje).

Per la vesprada, anem en cotxe a replegar els dorsals i decidim fer un reconeixement del circuit de bici.... MAREMEUAAAAAAAA!!!!!!! Quan arribàrem dalt del Col de Menté hi havia un silenci tens i preguntes com: Tot això ho haveu de fer demà? De veritat? No és massa?, i algun que altre, "Jo demà no isc", "Em retire", o "Això és massa". La veritat és que no ho puc explicar amb paraules...

Total, que ens n'anem cap a casa, sopem i fem la última reunió-xarrada tècnica abans de preparar les bicicletes, entrepans, barretes, etc. Ens gitem i, qui pot, dorm...

El desdejuni del diumenge va ser substanciós i, després de preparar tot el material, les pancartes, rituals personals de cadascú, etc. ens dirigim novament cap a Fos. Esta vegada si que era de veritat.

Arribem, passem el control de material, fem l'escalfament, les pixarrades del pànic, etc. i donen l'eixida. A partir d'ací, lògicament, cadascú fa la seua carrera...

Com que sabia que la duressa de la prova era extrema decidisc eixir tremendament conservador. Pose un ritme d'entrenament suau i comence a pujar les rampes dels primers 8 km. Este ritme em permet apreciar la bellessa del circuit, que transcorre tot per sendes d'un bosc, travesant continuament rierols que brollen per tot arreu. Cap al km. 5 em trobe amb Raúl i Raquel que van junts i decidisc quedar-me amb ells. En el km. 7, pare per a fer el meu riuet particular i entrem els 3 junts a la primera transició.

Tranquilament em canvie i, quan estic a punt d'eixir arriba Juanet (Bé, el primer tram l'hem passat tots!!!!). Ens saludem i pense "ara si que comença la prova de veritat...". Total que puge a la bici i faig els primers km de "falso llano" amb molta calma fins arribar al primer port (el Col d'Ares), uns 8 km d'ascensió amb una mitjana del 5-6 %. Decidisc fer la pujada amb el 23 i utilitzar el 25 si em trobe un poc agobiat i, es ací on comence a notar que em trobe millor del que pensava. Tot i això, preferisc no apretar perquè sé que encara queda molt per davant... Encara que quan veia les pintades en terra de Contador, Vinokurov, Schleck i companyia, i pensava que havien estat per allí feia només uns dies, l'adrenalina es disparava increiblement.

Quan porte més o menys uns 3 o 4 km de pujada, ve la sorpresa del dia... em piten per darrere i senc la veueta d'Elena cridant "Vinga campió!!!!". És Maria conduint el cotxe de Jose, amb Elena al costat i Nadia i Lidia darrere. Passen fent fotos, mostrant les pancartes i em donen un plus de força que ni el motor de Cancellara... jajajjaja... la veritat és que s'ho varen currar i molt.

Corone Ares i pense que el primer examen l'he passat amb prou de solvència. La qual cosa em dona moltes esperances, però sabia que el més fort encara estava per vindre.

A partir d'ací ve una baixada prou bona per a beure, menjar i soltar les cames abans del Col de Buret, el qual, tot i no estar considerat com a port en el Tour de França, té unes bones rampes que recorden a Barx. Sabia que no m'havia de cebar i així ho vaig fer. Esta pujada, em regala una preciosa imatge d'una parella de llebres a la vora de la carretera que semblaven estar contemplant als ciclistes en la seua lluita solitària. Finalment corone i pense que ara si que ve l'hora de la veritat. Si sóc capàs de arribar dalt de Menté, el duatló està practicament en la meua mà...

Recorde en eixe moment que abans de començar realment el Col de Menté, hi havia una mena de "Fals port" i que després ja començava el colós de 17 km. amb rampes per damunt del 10 i del 15% amb uns últims 3 km que no em trobe capàs de descriure amb paraules... Total que fique el meu 23 i comence a pujar tranquilament i sense cebar-me. No sé que em va passar, que em vaig desorientar i quan ja portava uns 11 km pujant sense parar, vaig pensar que no podia ser encara el "Fals port", sinò que estava pujant Menté amb el meu 23, ficant molt puntualment el 25 i que el 28, m'estava donant molta seguretat però encara no l'havia ficat per a res. Note que passe a prou gent amb cares desencaixades i que me trobe molt bé de forces i decidisc preguntar a un corredor amb el qual havia estat parlant en la pujada a Ares, si queda molt per a coronar. Em respon que uns 6 km i que "per a ser un ciclista de platja em veu pujar molt sencer". Total que decidisc apretar de veritat i, en poc de temps em trobe amb Raul i Raquel que estaven a uns 5 km de coronar. Els salude, veig que van bé i continue la meua escalada particular.

Quan arribe al cartell de 3 km per a la cima, venen les rampes dures de veritat, però continue amb molta força i no pare d'avançar ciclistes fins que arribe a la cima on estan Elena, Maria, Nadia i Lidia vinga al crit, la foto i la pancarta. En eixe moment, sé que ho he aconseguit i pense que no només he arribat a la cima del port, si més no a la meua cima esportiva.

Passats els moment d'emoció, comença un descens vertiginós i molt divertit. Passe per la corba on Ocaña va perdre un Tour en eixir-se'n i novament senc que el que estem fent és una cosa gran, que estem passant per lloc carregats d'història i que a més a més estem sent capaços d'estar a l'altura de les circumstàncies.

Finalment, uns 8 km de "Falso Llano" ens porten fins a la segona transició on arribe amb prou de força i, és en eixe moment, quan mire el rellotge i m'adone que és posible baixar de les 5h. Fins a eixe moment no m'havia plantejat cap marca però això em serveix per a motivar-me i tirar amb més energia.

Comence a córrer i prompte em trobe amb Jose (pense que tot va bé i que supose que Ferran ja haurà acabat fa temps), poc després em trobe amb Raquel i un poc darrere Raúl, de manera que només em falta veure a Juanet per a que l'alegria siga completa (Pense; ho haurà aconseguit? Ahir era tot un mar de dubtes...). Efectivament, un poc després em creue amb ell. L'emoció em ve al damunt.... ho hem aconseguit tots!!!!! Li cride amb les meues forces "Que gran eres Juanet!!!!!!"

Arribem a meta, ens emocionem, ens donen la medalla de Finishers, ens mengem tot el que tenien per allí i a la dutxa.

Sobre la festa de la nit, no comentaré res.... s'ho podeu imaginar veient les fotos que he penjat.... jajjajaja

Total, que el 25 de juliol de 2010, passa a ser una nova data per a la història del nostre club amb la seua primera participació internacional. I per a mi, passa a ser un abans i un després en la meua experiència personal i esportiva.

Ara, açò no para, doncs ja tinc nous reptes en l'horitzó...

Gràcies a tots per estar ahí (Elena, que sempre està al meu costat en els moments importants de la meua vida; Nadia, Maria i Lidia, que s'ho vareu currar de veritat; Raul, Ferran i Raquel, amb vosaltres al costat ha sigut molt més fàcil; Jose, "compañero del alma, compañero...", i Juanet, què fàcil és ser entrenador amb algú com tu. T'ho he dit moltes vegades i no em canse de repetir-ho... ERES MOLT GRAN, TIO).

Entre tots estem fent gran el club, però també el club ens està fent millors a cadascú de nosaltres.
Tot i que en una prova d'estes característiques, no són el més important, us deixe els RESULTATS, per si algú té curiositat.