CRÒNICA MIG IRONMAN ELX

Diumenge, 25 d'abril de 2010... Una data per a la história del Club Triatló Cullera.

Eixa ha sigut la data d'estrena del nostre club en la llarga distància. Concretament, quatre socis del nostre club es varen proclamar "Finishers" del MigIronman d'Elx.

DISSABTE:

Arribem a l'hostal situat en l'Altet, a només 3 km de la zona de boxes en la platja de "Los Arenales del Sol". Deixem tot a l'hotel i anem a passar el control de material i a deixar la bicicleta en el box. Després de discutir entre la conveniència, o no, de desunflar les rodes per a no trobar una desgradable sorpresa al matí següent, ens n'anem a sopar amb els companys del CTSueca.

DIUMENGE:

Arriba l'hora de la veritat i entre pors, dolors, il·lusió i nervis, ens enfundem els neoprens i ens dirigim cap a la cambra de cridades.

És allí on acabem d'aterrar en el que seria la realitat d'una prova completament diferent a les demés. Era veritat, estàvem allí, disposats a començar el final d'un somni que havia suposat molt d'esforç i sacrifici al llarg de tot l'hivern.

De sobte, sona la bozina i ens llancem a l'aigua. Comencem a passar boies i, en quan ens n'adonem ja estàvem fent la transició. Tots hem superat la primera part, eixos 1,9 km de natació que a més d'un ens omplien de dubte.

Comença la bici... 90 km per davant amb un sol de justícia i 45 km inicials de contínues pujades que fan la cursa dura tot i que, per a fer honor a la veritat, menys del que l'esperàvem. Una vegada coronada l'última pujada, comença un vertiginós descens a velocitats al voltant del 60 km/h fins arribar als últims 15 km de rodatge en pla amb vent en contra que recordaven terriblement al DLD de Sueca.

Finalment, tots aconseguim superar el ciclisme i és ací on comença el vertader calvari. Una mitja marató (21 km) amb pujades, escales, bosc de pins amb terreny irregular, dunes d'arena blaneta i un sol de justícia. En este segment, Paco demostrà que havia arribat a esta prova en un gran moment de forma, Montaner va fer una carrera molt intel·ligent i Víctor va aconseguir alcançar a Toni, la qual cosa, molt provablement va ajudar molt a que ambdós acabaren la prova. Quan un fluixejava, l'altre l'anivamava i, a l'inrevés fins que varen creuar la meta junts.

A peu de meta, els esperava Montaner i allí mateix es foneren en una emocinada abraçada tots tres pensant que per fi, havien aconseguit obtenir un somni.