Crònica Duatló de Petrer (Per Andrés)

ELS CARRERS DE PETRER NO SON UN MÓN DE RISETES

El disabte día 16 per fí va arribar el meu esperat debut com a membre del CTCullera. Per a sumar-li més emocions a aquesta esperada data, la prova triada es disputava en Petrer, on des de fa 6 mesos estic vivint i treballant de mestre en un col·legi.

Els dies previs van estar ben carregats de nervis i dubtes, sobre tot pel que fa al meu estat físic ja que duc poc de temps en aquest món del triatló. Però també va ser una setmana molt bonica d'ànims, dels meus companys de treball, que m'ajudaren molt.

Finalment arriba el día de la carrera, a l'eixida vaig intentar dominar l'impetu de la carrera a peu, i analitzar durant la primera volta el circuit, la veritat és que la primera impressió que vaig tindre va ser que no tenía la xispeta que en atres dies em feia anar molt més ràpid, i que el circuit de carrera a peu era prou dur, però així i tot vaig conseguir fer una bon sector i entrí a la primera transició havent fet una mitja de 3'52" per km i acabant suficientment descanssat per a afrontar la bicicleta (el meu gran temor).

Una vegada dalt la bici tal volta em vaig deixar dur pel cor i no pel cap, ja que la primera volta al circuit la vaig fer massa pletòric. Aquesta primera volta em va servir per a vore que el circuit de bici era prou trencacames, ja que ací a Petrer, digam que no coneixen massa els carrers sense desnivell. A més hi havien prou rotondes, i la zona més ràpida de la carrera tenía un asfalt prou deteriorat i ple de clots, badens i parxes.

Fins ací tot anava be, fins que al final de la segona volta comencí a notar un lleuger dolor al bessó esquerre, per prudencia vaig decidir baixar el ritme, el que em va fer perdre un grupet de 3 ciclistes en el que estava inmers.

A partir d'aci el dolor va creixer, i es va acrecentar pel fet de que em quedi completament sòl, la veritat es que vaig patir prou, fins a que a la tercera volta i a falta de 2 km per a arribar a la transició el bessó va dir prou i vaig notar una punxada que em va obligar a baixar de la bici i estirar.

Finalment vaig decidir tornar a pujar a la bici i arribar almenys a la zona de boxes. Quan baixí de la bici tornà a donar-me el calambre i vaig tindre que parar a estirar 2 vegades més, al final vaig poder acabar, pero he de confessar que a falta de 2 metres per a arribar a la meta, vaig estar tentat de autodesqualificar-me per el enfado que portava damunt, però al final no ho vaig fer, menys mal.

Com diría Dani: las calles de Petrer no son un mundo de risitas jeje.

Ara aixó si, que es prepare Pinedo que la ràbia en que acabí Petrer s'ha convertit en ganes de competir.